Multilingual Folk Tale Database


Information

Author: Francesc Maspons Labrós - 1871

Original version in Catalan

Source: Lo Rondallayre (nr. 14)

Country of origin: Spain

Story type: The Bird of Truth (ATU 707)

Translations

There are no translations available for this story

Add a translation

Lo castell de irás y no hi veurás

Francesc Maspons Labrós

Una vegada era un home tan pobre que no tenint res pera menjar ni donarne á sas tres fillas, va cridarne á n' el diable y s'hi va vendre.
Y li diu lo dimoni: — Jo 't donaré riquesas y fortuna, mes en cambi tens que donarme una de tas fillas, que dintre mitg any vindrá á cercarne.
L'home signá lo pacte y desde aquell dia aná enriquint, enriquint que tothom se 'n admirava, mes al mateix temps se posava tan trist, que la filla gran no pogué menos de notarho y de preguntarli oom es que ho estava.
— No t'ho vull pas dir perque tota t'entristirias.
— No, pare, digueumho que no me posaré trista.
Y diu lo pare: — Quan jo era molt pobre me vaig vendre al diable per preu de una de mas fillas, aixis es que tinch de donarli á una de vosaltres.
Y diu la noya: — Ay, pare, no hi vull pas anar.
L'home cada dia era mes rich mes també mes trist, tant que la mitjana ho conegué y va preguntarli la causa.
— Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t'entristirias.
— No, pare, digueumho, que no m'entristiré mica.
Y diu lo pare: — Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable, que me las va donar en cambi d'una de mas fillas que vindrá á cercarne.
— Ay, pare, no vull pas anarhi.
Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la tristor també l'anava aclaparant que era estranyesa.
La filla mes petita va atansarshi: — Pare, perqué n'estau tan trist?
No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t'entristirias.
— Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.
Y diu l'home: — Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable si 'm donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne per venirla á cercar.
Y diu la noya: — Pare, ja hi aniré jo.
Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d'obrir la porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.
L'endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:
— Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m'ha fet la senyal de la creu y no he pogut endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa la noya l'escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la porta, mes no veu ningú al defora.
— Talla la ma esquerra á ta filla, que ab ella m'ha fet la senyal de la creu y tampoch so poguda endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent la noya avans d'obrir la porta fa lo senyal de la creu ab lo cap y no troba ningú al defora.
— Talla lo cap á ta filla, que ab ell m'ha fet la senyal de la Creu y no so poguda endúrmela.
Mes la noya no ho volgué y va anarsen de casa. Camina que caminarás va arribarne á una gruta ahont va recullirse y com era esmoyonada pensá com ho faria per mantenirse, mes veus aquí que passaren los gossos del rey, qui anava de cassa, y veyentla tan hermosa li portaren lo pa, que van donarlshi. L'endemá també van portarli y aixis cada dia que no li faltava res, mes los gossos s'anaren amagrint que el rey no pogué menos de estranyarho; per aixó va manar que 'ls donguessen un pa ben gros á cada un d'ells, que no se'l poguessen endur tan corrents com feyan cada dia, y ell mateix en persona volgué seguirlos.
Veus aquí que quan vejé que's ficavan en una gruta y á dins d'ella á una noya tan hermosa, y la pobreta ab las mans llevadas, n'hagué grossa llástima y va endúrsela en lo seu palau, en lo quin, per la sua discresió y recato se feu tan ben voler la noya que lo príncep se n'agradá d'ella y va enmaridarshi.
Mes succehi que vingué una guerra y 'l princep ja rey tingué que anarhi. Y quan hi fou, n'infantá la reyna un bell noy y una noya é incontinent feu dur al rey la nova per un dels seus patjes, á qui encomaná que no s'adormís pas per lo camí, pus sino lo diable li cambiaria lo paper que duya la nova.
Lo patje se 'n aná y quan fou en un pont, ell que va adormirse; lo diable desseguida posa en lo paper, que la reyna havia parit un gos y una gossa, y despertantse lo patje va y entrega lo paper al rey.
— Gos ó no gos, gossa ó no gossa, digas á la reyna, que los crie bè.
Lo patje torna á marxar, mes quan es al pont s'adorm altre vegada y 'l diable li posa; que tirin noy y noya al moll.
Quan los del palau reberen la tal ordre tots se'n estranyaren, mes cumpliren y ficantne noy y noya cadescun dins un bagulet los tiraren dins la bassa del molí. Mes quan arribá 'l rey y sabé la nova cregué que havia estada la reyna y la maná emparedar viva al peu de la escala, sino un foradet que hi va deixar per ahont entrarli la vianda.
Mentres tant lo moliné s'havia trobat que l'aigua se li aturava á las molas, mirá á la bassa y com ne vejés dos bagulets tan bonichs, va obrirlos y ab tota sorpresa vejé lo noy y la noya, que vá criarsels com á fills propis. Fins que un dia renyint tots dos ab lo fill del moliné est va dirlos que no eran germans seus y noy y noya volgueren anar á corre mon per veure si trovarian als seus pares.
Aixís caminant trobaren un capellá que va demanar-los ahont anavan, y com ells li espliquessin, los hi va dir que si volian quedarse ab ell, á la sua mort los deixaria sa fortuna, á lo qual ells hi vingueren be per tal qui 'ls ho deya era un home de ciencia y ells eran massa petits per peregrinarne.
Al cap d'un quan temps morí lo capellá y veyentlos las donas del poble tan richs y guapos comensaren, d'haverne enveja y duas d'ellas, n'anaren á trobar á una vella qu'era bruixota la quina 'ls prometé que si li donavan cent lliuras los faria perdre.
Veus aquí que la vella se n'hi va y 'ls diu: — Noys, noyets, quina casa y jardinet tan bonichs com teniu! no mes 'us hi manca d'una cosa y es un arbre que tinga fullas de tots colors.
Y dihuen los noys: — Y ahont lo trobariam?
— Anant al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy pren son farsellet y se'n va á cercarlo; camina que caminarás, troba un palau, d'ahont n'eixia lo sabi Salomó que n'era cego, lo qui sentí las petjadas del noy y va cridarlo.
— Ahont vas noy per eixas terras?
— Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas de tots colors.
— Qui es que en ton poble 't vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque sino 't perdrias; veurás en lo castell molts d'arbres tots bonichs y de tots colors, no 'ls toquessis pas, perque sino no 'n eixirias mes, agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.
En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont, s'hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí una fulla d'un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.
— Ira de neu la vella, que 'l noy ha tornat y no l'heu fet perdre.
— Calleune, calleune donas, que si de la una n'ha eixit no ho contará duas vegadas.
Li donaren cent lliuras més.
— Noyets molt estimats, quina casa mes bonica teniu! no mes hi trobo á faltar una cosa.
— Y quina es?
— Un estany d'aigua de tots colors.
— Y ahont lo trobariam?
— Al castell de irás y no hi veurás.
Y lo noy emprengué altre volta lo camí. Y camina que caminarás fins que troba lo Castell de lo sabi Salomó.
Y est li diu: — Ahont vas noy altra vegada?
Y diu lo noy: — Al castell de irás y no hi veurás á buscar aigua de tots colors.
Y diu lo sabi Salomó: — Ves y en sent á mitja nit baixará lo pont del castell, hi entrarás y á dins lo jardí veurás en lo estany aigua de tots colors; no la toquessis pas, omplan un gotet d'una de molt roja y bruta que hi veurás al bell costat y tórnaten que tindrás lo que desitjas.
Lo noy se 'n aná, va esperar la mitja nit y quan vejé aigua tan clara y bonica á dins de l'estany quasi fou tentat de endursen d'ella, mes recordantse del consell del sabi Salomó n'omplí un got de la tant bruta y la portá á sa casa.
— Ira de neu la vella que 'l noy ha tornat.
— Calleune, calleune, donas, que si n'ha tornat duas no 'n tornará tres vegadas. Y li donaren cent lliuras mes.
— Ay noyets, los tant hermosos, quina casa mes bonica! no 'us hi falta mes que una cosa y es un aucell que refila de tots los cants y te las plomas de tots colors.
— Y ahont lo trobariam?
— Al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy empren camí y troba á lo sabi Salomó que li diu:
— Ahont vas noy?
Y diu lo noy: — Al castell de irás y no hi veurás á cercar un aucell que refili de tots los cants y tingui plomas de tots colors.
— Ves á lo castell ahont veurás aucells de tots colors y que cantan tota lley de cants; no n'agafis pas cap d'aquestos, sino un de molt lleig y arrupit que te las alas caigudas y aquell es lo que buscas.
En sent á mitja nit baixa lo pont del castell, lo noy entra á dins y veu uns aucells tan bonichs y de uns cants tan hermosos, que no s' recordá del consell del sabi Salomó y ne agafá un. De seguida tot lo castell va ressonarne y quan fou á la porta del castell quedá encantat.
Veus aquí que passan dias y 'l noy no venia; sa germana n'era tota plena d'ansia y per fí deslliberá d'anar á cercarlo. Y camina que caminarás troba lo sabi Salomó que era cego, mes que ab las petjadas conegué qui venia.
— Ahont vas, noya? que no tens por de perdret?
Y diu la noya: — No 'n tinch gota, perque cerco á lo meu germá.
Y diu lo sabi Salomó: — Ton germá no 'm volgué creure y es encantat al castell de irás y no hi veurás; pera desencantarlo, yeshi, espera la mitja nit que se t'obri la porta, entra á dins y ompla un got d'aigua de un sot que hi ha vora de aquella, molt térbola y bruta, frega los polsos á lo teu germá y lo veurás altra volta ab vida; llavoras agafeu l'aucell qu'ell cercava, qu'es lo mes arrupit y lleig y fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que 'us convidi no li prengueu res, que lo aucell no 'us ho diguia.
Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va desencantarse, agafaren l'aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que portaren ni noy ni noya 'n volgueren tocar gens pus que l'aucell no 'ls deya res; portaren lo segon y l'aucell saltá á terra, doná tres picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á menjarne.
Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi: — Quin aucell mes ben educat que portau!
Y diuhen los noys: — Mes ho diriau si 'l deixesseu parlar.
— Pus que parlia.
Llavoras contá l'aucell, primerament tota la feta de la muller del rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un moliné; que sa muller no n'havia d'alló cap culpa, com que moltas llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una vella.
Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas, maná penjar á las duas donas y á la vella que be s'ho mereixian y fou felis per sempre mes ab la companyia de sos fills y esposa. Foren tramesos missatjers al pare de la reyna, qui tornava á esser molt pobre, y lo qui en companyia de las altras duas fillas aná á viure á la cort de son gendre, sa vellesa passant aixis tranquila y sossegada.