Multilingual Folk Tale Database


Information

Author: Francesc Maspons Labrós - 1871

Original version in Catalan

Source: Lo Rondallayre (nr. 18)

Country of origin: Spain

Story type: The Three Lemons (ATU 408)

Translations

There are no translations available for this story

Add a translation

Las tres taronjas del amor

Francesc Maspons Labrós

Veus aquí que era un rey, que tenia un fill, lo qui va demanarli si 'l dexaria aná á cercar las tres taronjas del amor. Y encara que al pare li recava, li 'n doná llicencia, y 'l noy emprengué camí, camina que caminarás fins á esser á una casa, ahont preguntá al amo, si li 'n donaria rahó d'ahont eran las tres taronjas del amor que cercava. Cosa á la qual no pogué tornar resposta l'home, més li digué que anés seguint y que trobaria una casa, qu'era del seu germá, que li dirian.
Y 'l noy content de la resposta, camina que caminarás, arriba á la casa en la quina l'amo li diu, que entrés á la seva horta ahont hi veuria un gegant qu'era qui guardava las tres taronjas del amor, que si 'l veya ab los ulls tancats no s'hi acostés pas, perque era senyal de que 'n vetllava, mes que si 'l vejés ab los ulls oberts ja podia atansarshi y pendre las tres taronjas, perque era senyal de que 'n dormia.
Lo noy ho feu y acostanshi poch á poquet, va veure á lo gegant ab los ulls ben oberts, de manera que aná á pendre las tres taronjas, y desseguida 's despertá 'l gegant que feya por y comensá á corre detras del noy, que sort de las sevas camas ó sino no podia lliurarsen.
Y quan tingué las taronjas y fou lluny del gegant, pe 'l camí de casa seva, ell que pensa, — ne podrias obrir una — y tan bon punt ho feu, n' hi surt una dama hermosa y bella que li demaná un got d'aigua pera referse; mes ell no 'n tenia gens y la dama restá morta.
Ell que segueix son camí tot ple de tristesa y al cap de una estona, pensa, — obran un' altre — y aixis que ho fa, li surt de dins una dama que si aquella era hermosa, encara mes ho era aquesta y li diu que 's casará ab ell, mes que li dongui un xich d'aigua pera referse. Y 'l pobre princep no li pot donar, que no 'n tenia, y li queda morta la dama.
Y ell que segueix son camí ab lo cor ple de pena, y pensa — obra la darrera — mes perque no li succehis lo de las altres, espera á esser á una font y tan tost obra la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li 'n demana aigua. Y 'l princep n'hi dona y 's refá aquella y mostrá esser com no n' hi haje en la terra, que 'n fou tot maravellat lo princep, y li demaná s' esperés allí una miqueta mentres ell aniria á cercar las carrossas de casa seva pera durla com pertocava.
Y veus aquí que quan sigué fora, s'ensopegá que anés á cercar aigua una gitana, qu'era tota lletja y negre, y la quina com hi vejés enmirallada una cara tan bonica com la de la senyora, 's va creure qu' era la seva, y trobantse tan hermosa ella que diu: — Tan bonica y aná á la font? — y trenca 'ls cantis. Y al ferho te veu á la dama, que sentadeta aprop la font se pentinava, y coneixent la seva cara que s'hi enmirallava, tota plena d'enveja li digué, que si volia la ajudaria, y la dama hi vingué be com que res ne maliciava.
Y la gitana l'aná pentinant, pentinant, fins que de cop li clava un gros parpal al cap, y la dama 's torna un aucell que pe'l bosch volava.
Y veus aquí que en aixo torna lo princep, y la gitana s'era posada los vestits de la senyora, y quan lo princep la veu, ne fou tot admirat y li pregunta com s'era tornada d'aquella manera.
Y ella que li diu: — Sol y serena fan torná á la gent morena.
Lo princep la pujá á la carrossa y se 'n anaren en vers lo palau, en lo quin tots ja 'ls esperavan y era aparellada una bona taula. Y 'ls pares preguntavan com s'era tornada tan negre, si 'ls hi havia dit que n'era hermosa y blanca.
Mes la gitana sempre deya: — Sol y serena fan torná á la gent morena.
En aixó 's posaren á taula y un aucellet que havia anat seguint la carrossa, se 'n aná al plat que tenia al davant lo princep, com si li volgués pendre de lo qu'ell menjava. Y 'l princep n'era tot sorprés y preguntava d'ahont n'era sortit aquell aucell, cosa que ningú sabia dirli, mes ell volava, volava, atansantse al cap de la jitana com si volgués picarlo y aprés se 'n tornava ab lo princep, lo quin comensá de ferli festas y amanyagarlo y tant ho feu que passantli la ma pe'l cap, se 'n adoná d'un gros parpal que li eixia y ell que li arrenca, y 'l aucell se torna la gentil senyora, tan guapa y bella com lo princep la havia trovada. De seguida li feu esplicar com era estada aquella mudansa, y sapigut lo cas maná penjar á la gitana que may mes se parlá d'ella y 'l princep se casá ab la dama ab gran contento y joya de sos pares.